Aquest no és un article tècnic. És una història real que reflecteix com entenem l’entrenament a Wunder. Una expressió de gratitud sobre la meva experiència mentre vaig formar part de Wunder Training i un homenatge a en Roland.
Hi ha llocs que són gimnasos. I hi ha llocs que, sense adonar-te’n, es converteixen en llar. Hi ha llocs que són gimnasos. I d’altres en què l’entrenament es converteix en una mica més.
Espais on no només es treballa el cos, sinó també la manera com una persona s’hi relaciona. On el procés importa tant com el resultat.
Per a mi, Wunder Training va ser això.
Un espai cuidat, silenciós, ordenat… però sobretot humà. Un lloc on les persones no només entrenen el seu cos, sinó que hi troben una cosa més difícil de descriure: presència, atenció i una manera de sentir-se vistes.
Ja fa mig any que no formo part de l’equip, però hi ha noms, converses i aprenentatges que continuen molt vius en mi. I avui vull escriure des d’aquí. Des de la gratitud. Des del record. Des del que roman.
I especialment, compartir un missatge de comiat i agraïment a en Roland.
Roland
En Roland era client des de feia molts anys: al principi em va semblar aparentment reservat, una mica distant, observador.
Però en poc temps va aparèixer una cosa que no sempre és evident al principi: la profunditat.
Compartíem un sentit de l’humor molt particular, aquell que neix en els petits detalls. També una curiositat poc comuna per entendre el món —des de la metacognició fins a converses inesperades sobre el comportament animal—, d’aquelles que et fan pensar que potser sou dos «bitxos raros» gaudint d’una cosa que pocs veuen.
Entrenava amb limitacions importants en l’aparell locomotor. I, així i tot —o precisament per això—, ho donava tot. Cada repetició tenia intenció. Cada exercici, significat.
En recordo especialment un. Un esquat assistit a la barra de l’espatllera, tot un desafiament per a ell. Vam decidir convertir-lo en alguna cosa més que un moviment. El vam anomenar: «Besa a…»
La consigna era simple i poderosa: elevar-se prou per fregar amb el nas la barra més alta possible. Però no era només això. Cada repetició estava dedicada.
A la seva dona, la María —a qui adorava—.
Als seus fills i filles.
A la Marisol, sempre amb un somriure que et dona una càlida benvinguda al centre i amb qui és impossible sortir pitjor de com has entrat si hi intercanvies dues paraules.
A la Patri, la seva antiga entrenadora habitual a Wunder.
A aquells que formaven part de la seva vida.
Cada repetició era un gest. Un acte d’intenció. Un petit homenatge. I així, l’entrenament es va convertir en una celebració constant.
Ho celebràvem tot. Cada avenç, cada esforç, cada intent. També els meus pel que fa a pronunciar millor el meu anglès. Sí, ell em va ajudar a millorar-lo.
El que no es veu fàcilment
Hi ha una cosa que només entens quan entrenes i treballes de debò amb persones.
No ets allà únicament per millorar la seva condició física.
Ets allà, en un espai molt més profund.
A vegades ets estructura. A vegades ets energia. A vegades ets companyia.
I d’altres, sense buscar-ho, et converteixes en una petita font de suport emocional, transmetent calma, esperança i ànim.
En Roland no era només un client.
Era una persona que confiava. Que venia puntual —a vegades massa puntual—.
Que entrenava intensament. Que s’hi implicava.
M’agradava rebre’l a l’entrada, ajudar-lo amb la jaqueta, acomiadar-lo amb una abraçada, recordar-li quan ens tornaríem a veure.
A vegades ens recomanàvem pel·lícules o llibres, i jo li ho apuntava en un paper perquè s’ho guardés a la butxaca per recordar-se’n.
Petits gestos. Res d’extraordinari. Però plens de presència.
Wunder
Wunder Training té una cosa difícil de replicar.
No és només un lloc. No és només entrenar. No és només la professionalitat.
És el tipus de persones que l’habiten.
Persones amb bon cor. Amb ganes reals d’ajudar.
És un lloc càlid. Acollidor. On un pot sentir, sense exagerar, que forma part d’una família.
I això ho canvia tot.
Perquè quan l’entorn és així, l’entrenament deixa de ser una obligació.
Es converteix en un espai on vols tornar.
La notícia
Fa un temps, la Marisol em va escriure per dir-me que en Roland s’havia mort.
Em va doldre. Vaig escriure a la seva dona.
Vaig pensar en el cos. En el temps.
En com vivim moltes vegades desconnectats del que sentim.
I vaig pensar en en Roland.
En com ell era capaç de celebrar cada sensació. Fins i tot la incomoditat de l’esforç.
Fins i tot la tensió de l’exercici.
Aquí hi ha una lliçó.
Perquè potser són precisament aquests moments —els incòmodes, els exigents— els que ens ensenyen a apreciar els matisos més bells de la vida.
El que roman
En Roland, així com les persones que formen part de Wunder, van deixar aprenentatges i reflexions valuoses en mi.
Una manera diferent de mirar. D’entrenar. D’acompanyar.
Entrenar una persona no és només aplicar un mètode.
És ser-hi present. És observar amb atenció. És creure, de debò, que aquella persona progressarà.
Fins i tot quan ella mateixa no ho veu ni s’ho creu.
El cos parla. El moviment revela. L’actitud davant l’esforç diu més del que pensem.
I quan treballes des d’aquí, l’entrenament es converteix en una cosa molt més gran, interessant i enriquidora.
No només estàs guiant exercicis. Estàs entrant a la vida de les persones.
La teva presència importa. La teva mirada importa. La teva manera de creure en elles importa.
Per a qui comença a Wunder
Si estàs començant i ho veus difícil, queda-t’hi.
Confia en el procés. Confia en les persones que t’acompanyen.
Perquè el que avui et sembla impossible, demà es pot convertir en motiu de celebració.
Gràcies
Espero, de tot cor, que totes les persones amb qui vaig coincidir a Wunder hagin gaudit del procés tant com jo.
Al meu cor sempre hi haurà un espai per a aquest lloc.
I per a en Roland.
Perquè al final… el cos i l’entrenament són mitjans i llenguatges; el que realment estem tocant és la història, la por i el potencial de qui tenim al davant.
Judit López. Entrenadora i recuperadora a Wunder Training del 2023 al 2025.